Plàstic, genial o pervers?

Comissariat, instal·lació i identitat visual per l’exposició “Plàstic” del Museu de la Vida Rural, Fundació Carulla.

El 70% de l’impacte ambiental dels productes/peces gràfiques es decideix durant la seva fase inicial, la del disseny. Per tant, d’alguna manera, som responsables d’aquest impacte i podem generar un canvi. Així que volia fer alguna cosa per participar en aquest canvi. Perquè crec que encara podem fer les coses d’una altra manera, i és possible revertir la situació.

Client: Museu de la Vida Rural
Any: 2019

Actualment, amb la crisi climàtica que ja fa uns anys que vivim, sembla que molts dels problemes que pateix el nostre planeta s’han enfocat cap al plàstic, culpabilitzant-lo. Però el problema no és el plàstic, el problema som nosaltres, la societat, l’ús i abús que fem d’aquest material.

Així doncs, l’exposició “Plàstic” neix de la necessitat de reflexionar i debatí sobre un dels materials que més ha canviat les nostres vides; el plàstic. L’objectiu és crear una exposició que generi reflexió i pensament crític des d’una mirada artística i experimental, reunint obres d’una vintena d’artistes, on els usuaris puguin participar, empoderant-se per ser el motor del canvi.

L’exposició es divideix en quatre sales. La primera sala, “l’Era del Plàstic”, veiem la representació d’objectes quotidians duplicats. Tenim la versió clàssica, recipients de fusta i metall, i la versió actual, tota de plàstic. A més a més, trobem la biografia del material exposada en format audiovisual. Quan i com va ser creat i com va entrar a les nostres vides.
La segona sala és anomenada “l’objecte”. Ens trobem amb obres artístiques que han treballat la bossa de plàstic (icona d’un dels molts usos efímers que li donem al material etern) com a objecte de bellesa. Som nosaltres els que decidim què utilitzem només una sola vegada, per tant, som els que li assignem aquest valor.
La tercera sala tracta “La pervivència” del material, el plàstic sobreviu per sobre totes les altres coses. Podem veure-hi obres on es fan metàfores, més o menys abstractes, d’aquesta durabilitat. Així doncs, ja sabem que produïm més plàstic del que podem assumir i gastar.
Al llarg de l’exposició ens anem trobant amb la intervenció de Domestic Data Streamers, experts en recull de dades analògiques. Ens faran preguntes sobre la nostra relació amb el plàstic. Les respostes s’hauran d’expressar en forma de peça de muntatge, el que comporta que al cap d’un temps, els usuaris construeixin figures sense volgué.
La quarta sala, “l’abundància” parla de l’abundància i la seva conseqüència; platges i oceans plens de plàstic, deixalles, gràcies a la nostra manera de fer còmode i poc conseqüent.
En aquesta quarta sala acabem dintre la instal·lació realitzada des de l’estudi, endinsats en un mar de plàstic, que angoixa però eclipsa per la seva bellesa. Quina paradoxa, oi?
El col·lectiu Basurama realitzant la seva instal·lació a l’exterior del Museu.
A l’exposició hi participen diferents artistes que tracten la seva obra des de una perspectiva de crítica social; fotògrafs, videògrafs, escultors… A l’inauguració hi van participar inclús dissenyadors d’espai, Food Designers i artistes especialitzats en performance.
La gràfica havia de respondre al propòsit de l’exposició; crear sentiment de dualitat, el bo i el dolent, l’esperança i la culpabilitat. Vam optar per escollir una tipografia que respires flexibilitat, “Continua” de Edition Studio, fent al·lusió d’aquesta manera al material protagonista de l’exposició. El color negre va ser escollit per representar la crítica que es fa al nostre consum.
La imatge triada, de la Sílvia Conde, és l’encarregada d’aconseguir aquesta dualitat; una imatge perversa, on es veu algú espiant, però que a la vegada és especialment bonica gràcies a la seva composició.
A la maquetació dels vinils de sala juntament amb els textos de sala, vam volgué plasmar també aquesta flexibilitat. Els textos de sala van ser plastificats per arrodonir la conceptualització de la gràfica. En cada pàgina d’aquests folis podíem trobar el següent text: “Aquest document ha estat plastificat mitjançant una funda de polietilè tereftalat (PET) que pot tardar fins a 150 anys a descompondre’s. Podrà ser reutilitzat fins a la clausura de l’exposició. Sense la funda de plàstic s’haurien d’imprimir al voltant de 45 kg de paper.”